Les darreres sentències del Suprem en relació a les Autopistes Eivissa es basen en actes fraudulents

Abril: “L’ombra de corrupció de la legislatura Matas va arribar fins a l’època de Bauzá"


Aquesta setmana finalitza la Comissió d’Investigació de les Autopistes d’Eivissa. “Confiam que aquesta setmana s’acabi demostrant la utilitat d’aquesta comissió, ja que donarà eines a l’administració per aturar la sagnia de doblers que suposen per a tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears més de 20 milions anuals”, ha assenyalat avui el coportaveu de MÉS per Mallorca, David Abril.

Abril ha avançat que en les pròximes sessions de la Comissió quedarà demostrat que les darreres sentències del Suprem en relació a les Autopistes Eivissa es basen en actes fraudulents i que “l’ombra de corrupció de la legislatura Matas va arribar fins a l’època de Bauzá”.

El coportaveu ecosobiranista ha recordat que el cost inicial del Conveni de Carreteres, en el 1998 era de 8,33 milions d’euros. Posteriorment el cost de licitació (2005) va ser de 166 milions d’euros (66 Accés aeroport+100 autopista Eivissa Sant Antoni)

Es comença a pagar el 2008, quan s’entreguen les obres. “Cada any no només les i els eivissencs també la gent de Menorca, Mallorca i Formentera paguem entre 20 i 25 milions d’euros. Ja duim l’equivalent al cost de licitació, i queden 15 anys. És la segona hipoteca de la CAIB, després de Son Espases”, afirma Abril, incidint que en el fet de que Son Espases és un hospital.

Al final de la concessió, haurem pagat entre 500 i 600 milions d’euros, als que cal afegir les sentències contràries a l’administració, com les de 30 milions de fa uns mesos, ratificades pel Suprem.

El cost d’autopista és de 26 milions d’euros el quilòmetre (Són 23 km). És la més cara de tota Europa i part de l’estranger. I això que la UE ja va cridar l’atenció el 2013 per tenir el cost més elevat de construcció d’autopistes (entre 2 i 5 milions d’euros/km).

Relació amb les autopistes de peatge rescatades a Madrid

Fa unes setmanes el govern Rajoy va anunciar el rescat, per uns 4.000 milions d’euros, de 8 autopistes de peatge a la península, entre d’elles les anomenades “radials”, a Madrid. Un rescat que oblida l’autopista d’Eivissa quan té molts de punts en comú.

1) Mateix règim concessional
El règim concessional és el mateix. Tot ve de l’anomenat «Pla d’infraestructures» d’Aznar, que preveia gastar 19 bilions d’euros en obra pública, cap a l’any 2000, i de la nova fórmula perquè fossin les constructores que avançassin els diners a les administracions.

Se suposa que la inversió és a risc i ventura de les concessionàries, i aparentment els poders públics no haurien de passar pena. No ha estat així.
Hi ha dos elements clau, tal com ha assenyalat diferents compareixents: 1) no computava a deute, i 2) la discrecionalitat en l’ús de doblers públics mentre s’executen les obres.

2) Peatge vs “a l’ombra”
L’única diferència entre les autopistes rescatades i les d’Eivissa és que a les primeres el peatge el paguen els usuaris de la via, mentre que les d’Eivissa el pagam tots els contribuents. Una altra diferència en aquest sentit és que mentre a Madrid, les radials són carreteres de pagament en paral·lel a una altra via gratuïta, en el cas d’Eivissa tant l’autopista de l’aeroport com la de Sant Antoni són l’única via per connectar els nuclis afectats, cosa que atorga major poder a les concessionàries.

3) Indefensió de les administracions
Diferents compareixents de la Comissió de les Auopistes d’Eivissa han assenyalat les dificultats per poder gestionar des de l’administració pública un règim concessional que era nou en el moment en què es varen adjudicar les autopistes d’Eivissa. De fet, no varen ser els serveis de contractació de l’administració, sinó consultores externes, que varen fins i tot valorar les ofertes econòmiques, davant la complexitat de les fórmules per establir els anomenats plans econòmic-financers de les autopistes.

4) Un rescat inviable com a xantatge a l’administració
Cal destacar que les dues UTEs guanyadores justament eren les que presentaven l’opció de rescat «voluntari» (en l’any 5 i l’any 8) més alt. En aquests moments, el rescat de les autovies estaria damunt els 350 milions d’euros, atenent els plecs de contractació.

Mentre a Madrid les concessionàries han fet fallida, i per això se les rescata, aquí els concessionaris han admès també que perden diners. Però compensen amb el reconeixement de diferents «sobrecosts» que bé guanyen negociant amb una administració desarmada o amb litigis, com les sentències per valor de 30 milions d’euros guanyades recentment.